Ciao ve del català siau..
Quan vaig conèixer en Jordi Forch l'any 1979 en sentir-li emprar
"siau" com comiat, li vaig preguntar: "ho dius com els avis a pagès o
com equivalent del "ciao" italià? i em va dir... "els italians que diguin el que vulguin, però ara que fas el paral·lelisme pot-ser tinguis raó perquè en "milanese" també diuen "nem'o" equivalent al nostre "nem-hi"..
jo de fet copio els avis, però en el meu cas, el motiu d'emprar
aquesta segona part de la salutació ("adeu siau"), és que no vull dir la
primera meitat que és massa religiosa.."
________________________________________________________________________________
Dono per suposat que és de tots conegut que els avis -sobretot a pagès- empren el "siau" o fins i tot "apa siau".. afegint.. "pot-ser que l'hàbit de dir "ciao-siau" tingués un origen anti-religiós.. en no voler dir a-Deu"?
________________________________________________________________________________
Aquest estudi el vaig re-entomar arrel d'una discussió amb un amic castellà de Pucela... Es va
empenyar en que l' "a" de "adiós" era l'imperatiu de "haber" (ha
Dios!). Li vaig explicar que "a" era preposició, que encara que en
francès l' "a" de "adieu", podria venir d' "avoir", a la resta de
llengues no pot ser: en italià seria "habete" i en català "hagueu"
(inclús en castellà seria "habed"). Ho proba el fet que a l'altre
expressió equivalent castellana també és una preposició: "con Dios"
abreviació de "estad con Dios" o "quedad con Dios".
A mès a mès, a
l'expressió equivalent en català "adeu" (ab-deu) , "a" ve de "ab" que
també és preposició, (és a dir, en general a totes les llengües
romàniques cristianes, que fan servir sigueu o esteu amb "Deu" com
salutació : adieu, addio, adeu, adeus, adiós), a totes vindria del "ab"
llatí.
En català, l'expressió completa que dona "adeu" és "a-deu-siau" (de
amb deu siau - ab deu siau), que abreujat per la dreta ens
dona "siau", i per parel·lelisme entre llengües germanes, en italià,
l'expressió que donaria "addio" hauria de ser "a-dio-ciao", que
abreujat per la dreta va donar "ciao". -Equivalent al "tschüß/tschau" alemany, que de fet deriva millor de "siau" -.
Aquí és ón em va venir la
inspiració per explicar la semblança del "ciao" italià amb el "siau"
català, que m'ha ballat pel cap tota la vida, perquè l'expressió
italiana correcte no seria mai "a dio ciao" sino: "a dio siate" millor
dit "con dio siate" (o bécon-dio-state- a-dio-habete).
La forma
imperativa "ciao" no és toscana. "Ciao" no pot venir mai de les formes
imperatives "siate-state-habete" sino per parel·lelisme amb el "siau"
català derivat de "sigueu". L'origen de "ciao", l'hauriem de buscar,
doncs, fora d'allà ón es diria "a-dio-siate" (toscana=>italià
actual), és a dir a llocs d'influència catalana; Al nàpolità, al
sicilià, al Nàpols català, al Ducat de Saboia-Piemont, al Milanesat, a
Sicília, a Sardenya, a la Roma dels Borgia, a les repúbliques marineres:
(Génova o Venècia) o a totes elles plegades, és a dir, al català.
Els
diccionaris italians diuen que "ciao" ve de l'època d'en Goldoni al
segle XVIII
Font: Enciclopedia italiana Treccani
Ciao.
interiezione [voce di origine veneta- da s-ciao, s-ciavo, propr.
"(sono vostro) schiavo"]. - Forma di saluto amichevole, un tempo
frequente soprattutto nell'Italia settentr., ora diffusa dappertutto;
equivale ad addio, ma, oltre che nel lasciarsi, si usa anche
nell'incontrarsi (meno spesso nella chiusa di lettere, dove è molto
confidenziale). Con riferimento a bambini, fare "ciao", fare cenni di
saluto aprendo e chiudendo la manina.
El fet que en italià
es faci servir el "ciao" tant per a dir hola o com adeu, té un
antecedent a Catalunya... al Rosselló es fa servir "adieu" per dir
"hola", en el mateix context que el "ciao" italià:
"Adieu pour
bonjour, bonsoir ou bonne nuit. Ainsi un camarade qui en aborde un
autre dira : Ha! adieu, com te va? l'autre répondra : hou ! adieu, va
pas mal!"
http://webs.racocatala.cat/eltalp/mias1.htm
A Castella el "con Dios" tambè s'ha fet servir
per dir hola i adeu, igual que el "alà sia amb tu" dels sarraïns, el
"shalom" dels jueus, el "salve" dels romans, el "aloha" de Hawaii o
tants d'altres. Qualsevol amb dos dits de front, veu que és impossible
que "ciao" vingui de "schiavo" ón "chi" sona "ki" ("qui" en català) ,
passant per ordre divina a "Tshi" ("Txi" en català). Per aquest canvi
caldrien força segles. D'altra banda, una "si" sonora pot passar
fàcilment a "tshi" (hi ha un defecte de dicció que consisteix en aquest
canvi). Fregant-me els ulls d'incredulitat, ho he mirat a un altre
lloc:
-Originally, the word was esclavum in Latin. In 18th
century, Carlo Goldoni -- the Italian Molière -- used it in the
derivation form schiavo..:"sono vostro schiavo". Eventually, the
pronunciation "changed" and "ciao" became a greeting-
Hi veuen
també un paral·lelisme amb el "servus" austríac (servidor). Casualment,
l'original llati "esclavum" (així com el relacionat "clavum") =>
"schiavo","chiavo" e infinitat d'altres ab el só "K", no han donat ni
una sola paraula derivada amb el só "TSHI", i en tenen una pila. Això
"e ben trobatto" ma non puó essere vero (no m'ho crec!, no passa el
test de la navalla d'Ockham). Si en trobeu un sol cas, callaré.
A
part de tot això, s'hauria d'haver canviat el costum de fer servir com
salutació d'arribada i despedida, el "ab-Deo" de les llengües
romàniques cristianes (substitut del "salve" romà), per "sono vostro
schiavo", fet poc probable ja que per despedirse encara fan
servir "addio", que com he dit abans, es l'altre abreviacó del salut
complet "ab Dio ciao", equivalent al "ciao" del "bella ciao".
El paral·lelisme
en la manera de saludar dels païssos europeus, que faig servir com a
base del meu raonament, no el tenim nomès amb: addio, adeu, adieu, sino
també amb: A rivederci, A reveure, Au revoir, Au vie der sehen, See
you...
El problema és que Itàlia com a nació té 150 anys, i es van
haver de reinventar la seva història (sobretot durant el feixisme), el
1861 Catalunya (que va dominar les parts importants d'Itàlia durant uns
400 anys escaig), encara dormia el son causat pel Borbó, i no podia
defensar les seves coses, així els italians ens ho varen prendre tot, i
els castellans (exceptuant en Julio Rey Pastor i algún altre) els hi
han seguit el joc:
- En Colom (no cal explicació)
- La cartografiía: Al pobre Angelino Dulcert diuen que és Dallorto mal escrit!, Petrus Rosselli=> italià (el seu deixeble i ell mateix, diuen que és Pere Rossell de Mallorca)
- La pólvora: Diuen que ve de l'italià "polveri" (Coromines documenta les pólvores de les dones en català el s.xii)
- La bombarda: Diuen que són els primers que la fan servir => Lombarda (Arantegui Sanz documenta que varem ser els catalans)
- L'arquebus : Segons ells és italiá perquè ve de l'italià "arco-buggio" (jo dic que ve del català arc-ab-burs, "burs" no és conegut però bursada sí)
- L'escopeta: Diuen que ve de schioppo=> explossió
- La pistola: Diuen que ve de la ciutat "pistoia"
Resumint, i tornant al tema "ciao"; No ho dubteu el "ciao" és l'abreviació per la dreta de "a-dio-ciao" (igual que en català), encara que els italians no ho sàpiguen, o no ho vulguin reconèixer, (degut a que l'arrel de "ciao" no pot venir de l' italià de la Toscana). La prova del paral·lelisme amb el "siau" és que, per acomiadar-se, tenen l'expressió abreujada per l'esquerra "addio", com la resta de llengües romàniques.
Colofó
En començar l'estudi fa uns anys, deia que calia buscar en àrees d'influència catalana, atès que el paral·lelisme, tant semàntic com fonètic, entre "ciao" i "siau" era ben palès. A Argentina, Peru i Uruguai diuen "chau" en lloc de "chao", i la última i més grossa, els inuit de Labrador també diuen "chau" i precisament és on va arribar en Joan Cabot el segle XV.
La influència del català a la llengua italiana és proporcional a la influència catalana a Itàlia. Aquest Nadal vaig estar al Ticino amb un xicot de Milà que em parlava en "milanese", que s'assembla més al català que a l'italià. Per exemple, utitizen l'expressió "Oh, va bé" com en català, a l'estil del "romanx" suís, o romà d'Emilia Romagna.
________________________________________________________________________________
"EUREKA! DEO GRATIAS!, pensava que no ho arribaria a trobar mai!", he trobat unes expressions que deixen palès que el ciao italià ve de l'expressio (milaneso-veneciana) "A DIO S-CIAO".. un entorn amb possible influencia del català "A DEU SIAU" -hi varem ser 200 anys!- Els llocs on diuen SIAU-CHAU seria per influència directa del català:
Cal remarcar de forma especial que en milanese també diuen "nemo" exactament equivalent al nostre "nem-hi" (anem-hi)
_________________________________________________________________________________
«..The word "s-ciào" is still used in Venetian and in the Lombard language as an exclamation of resignation, as in: O, va be', s-ciào! ("Oh, well, never mind!").»
En català: O, va be, sia! (s-ciào!=sia!)
«..A Milanese proverb/tongue-twister says: Se gh'inn gh'inn, se gh'inn no s-ciào ("if they are - meaning money - they are, if they aren't, no problem").»
En català: Si, n'hi ha, n'hi ha, si no n'hi ha, sia! (s-ciào!=sia!)
Els estudiosos italians accepten que l'expressió "ciào" els va venir del nord, però el que no té cap sentit es dir que "s-ciào" ve de "schiavo", quan en ambdós casos es veu ben clar que no és cap salutació, i que es pot substituir pel nostre imperatiu "sia", mantenint el significat que ells li donen: O, va be', s-ciào! => O, va bé, sia! ("Oh, va bé, tan és!"), en canvi no té sentit si el substituim per "schiavo".
Es tracta dons d'un paral·lelisme entre llengües germanes (català-milanès), el problema és que al considerar dialectes el venecià i el milanès, es trameteren oralment i no coneixen la seva gramàtica, és a dir, saben el sentit de la frase però no arriben a copçar quin tipus de vocable fan servir (si és un verb, en quin temps), per això no ho saben explicar bé i accepten que ve de "schiavo" com aquell qui res.
Vàrem controlar el Milanesat de 1525 a 1714, els austríacs ho feren de 1714 a 1860, però els últims 100 anys amb un sentiment anti-Àustria molt fort, penseu en els cors de Nabucco de Verdi, i no crec que hi hagués "caldo de cultiu" per transferir l'expressió "servus" =>"schiavo"=> "ciao", a part que el català podia molt bé influïr sobre el "milanese", però difícilment ho podia fer l'alemany, massa llunyà.
Atès que la forma (o so) "s-ciao" no existeix en el toscà, però sí que existeix al "milanese-venecià", "Ciao" ha de venir del "s-ciào" derivat de l'expressió "a-dio s-ciào!" i no pas de "schiavo". Tenint en compte que el fet de que es pugui explicar des de el català i ningú hagi trobat cap altre explicació fefaent, havent de recórrer a "schiavo", deixa entreveure la possible influència de la nostra llengua a la Lombardia, on hi vam ser durant 200 anys.
Resumint, encara que sigui difícil de demostrar la influència del català en el cas de "ciao" (ja que hauria sigut passant pel "milanese-venecià").. en el cas dels termes amb el so "u" comuns a llocs al costat del mar, és a dir : "siau, chau, çau..", tant si apliquem la llei de Chapman-Kolmogorov com la navalla d'Ockham.. guanya l'origen català!...
Selecció de llocs amb el só semblant a "siau".. tots al costat del MAR ..
1 Amharic: ቻው, chaw ("goodbye")
1 Catalan: siau, txau ("goodbye")
1 Czech: čau ("hello" or "goodbye")
1 Esperanto: ĉaŭ ("hello" or "goodbye")
1 Estonian: "tau", also "tauki" - sometimes pronounced with "s" ("hello" or "goodbye")
1 Finnish: "tsau", also "tsaukki" ("hello" or "goodbye")
1 German: ciao, tschau ("goodbye", in Switzerland also "hello")
1 Inuit: siau
1 Latvian: čau ("hello" or "goodbye")
1 Lithuanian: čiau ("goodbye", rarely "hello")
1 Maltese: ċaw ("goodbye"); also ċaw ċaw ("bye bye")
1 Portuguese: tchau ("goodbye"); in Portugal xau is also used, without the "t" sound, especially in written informal language such as SMS or web chats
1 Sicilian: ciau ("hello", "hi")
1 Slovak: čau (variations: čauko, čaves, čauky, čaf); mostly as "goodbye", but stands in for "hello" primarily in informal written communication (text messages, emails) and phone calls because it is more character-efficient/shorter and more hip than the Slovak "ahoj"
1 Spanish, esp. in Spain and Latin America: chao or chau ("goodbye")
1 Swiss-German: ciao/Tschau ("hello" or "goodbye")
1 Vietnamese: chàu ("hello" or "goodbye")
1 Turkish: çav ("goodbye")
Curiosament després de posar-me en contacte amb alguns italians rebatent lo de "schiavo" n'han donat tres versions més:
A. «Ai mondiali di Italia '90 il nome della mascotte, "Ciao", è stato scelto per due motivi. Perché ciao ormai è una parola internazionale conosciuta in tutto il mondo. E poi perché ciao viene da *chiao e *chiaio, forme medievali per clāru(m)... L'augurio di una giornata 'luminosa', anticamente... E anche di 'chiarezza' della manifestazione, volendo».
Manel Capdevila
Nota: mireu el comunicat d'un italià a Joan Calsapeu..
"..Hola. Sóc un italià que viu a Barcelona des de fa nou anys i m'agrada molt tot el que es refereix al català, la seva història i les seves connexions amb la meva llengua materna. Fa una setmana mirava una pel·li italiana on hi havia gent de la Puglia, regió del sud d'Itàlia, i de cop surt un siau de salut. Em va sobtar molt i he començat a preguntar i buscar en quins dialectes italians es fa servir siau com a salutació de comiat. No cal dir que les respostes que he tingut apunten a totes les regions del regne català: Sardegna, Sicilia, Napoli, Calabria, Puglia... Apareix en tot el sud d'Itàlia. En alguns dialectes del nord es fa servir ciau, amb u final, com a salutació de comiat també.."