L’UNIVERS SOTA HIPNOSI
Encara no he sortit al carrer aquest matí, però per la finestra, la claror del sol s’assemblava molt a la llum de la diada de Sant Jordi.
Mentre esmorzava he apuntat allò que m’havia passat pel cap al llit, ben just desvetllat, i tot seguit m’he encarat amb el primer que vaig poder apuntar ahir, enlluernat encara, buscant la coherència enmig de l’estat d’hipnosi a què m’havia sotmès una pilota des d’una pantalla.
“La infame emissió d’Antena 3 no ha permès de sentir en cap moment la megafonia en català ni ponderar els cromatismes del mosaic dels seguidors barcelonistes. És en l’única cosa que els sapastres han excel·lit: amagar al màxim la catalanitat del Barça. La resta, la profusió esgotadora d’anuncis, la locució forçada mirant d’aparentar que senten el que diuen quan lloen la trajectòria del Barça, els comentaris i les expressions que s’escapen quan diuen el que senten (¿Quien iba a decir a Guardiola que su equipo estaría hoy aquí, disputando
“L’abducció de Bakero, engominat com un madrileny i que ja fa dies que es va retratant amb comentaris que sembla mentida que surtin d’un ex-barcelonista (Ahir recriminava al Barça l’intent de sortir amb pilota jugada des del darrere, enlloc de la puntada aclaridora... Tu havies jugat al Barça del futbol-control, xato?). La insuportable lletania del locutor i els seus “Hombres de Paco”, la indescriptible barra de passar els anuncis en acabat del partit mentre els jugadors s’abracen a la gespa i en Guardiola saluda esportivament els homes del Manchester, els plans de càmera curtíssims perquè no es pugui calibrar mai bé la proporció de barres catalanes i l’absència clamorosa de rojigualdas a la graderia, les preses seleccionadíssimes de barcelonistes que canten amb joia desproveïts d’estelades, o bé les vistes generals en moments de passivitat en què el públic no desplega els estendards que tan clarament ens identifiquen... Per denunciar-los. No sé com haurà estat a través de Canal +, però als d’Antena 3 és per anar al jutjat i encausar-los per sobredosi d’hispanitat rància i malintencionada, expressió d’una baixesa endèmica que detesta i menysprea tot allò que no s’arrenglera amb el monoteisme castellà. I el seguiment fastuós a Cristiano Ronaldo, que havia de ser l’heroi ibèric de
El partit.
Quina sortida del Manchester! Quina por inicial, davant d’aquella pressió, els nervis d’uns i altres, les dificultats de Touré i Busquets per treure la pilota, les imprecisions... El Barça no existia, no la tocava, no sabia ser... fins que algú ha collit el pèndol que havia caigut al mig del camp, ha començat a brandar-lo compassadament des dels peus d’Iniesta, passada per aquell que no les enxufa de fa un mes, l’atleta efectiu però maldestre –en contrast amb alguns dels seus excelsos companys- a qui l’ansietat redueix a una paròdia de si mateix... i cau un gol elèctric! Què és això si no la conjunció astral favorable de tota una temporada?
A partir d’aquí, tot ja ha estat hipnosi. Quin gran partit ha fet el Barça en defensa! Quina feina la d’en Piqué, quina immensitat, la d’en Puyol!, quin respecte que es mereix en Sylvinho per la seva eficàcia, professionalitat i bon rendiment, que bons els ajuts d’en Busquets a una banda i l’altra i al mig... (llàstima d’aquest reiteratiu primer toc enrere, “que te la torno”, que ajuda poc als companys i no ofereix solucions a l’equip). Quina tranquil·litat quan la tocaven Xavi o Iniesta, quina certesa que les coses no poden anar malament quan la té un d’aquests dos i s’associa amb Leo o l’Henry...
El Manchester ha comès l’error del Madrid. Voler jugar de tu a tu al Barça. El Manchester i la resta del món crèiem que tenien arguments per fer-ho. Hi ha talent en els anglesos, hi ha un prestigi sòlidament guanyat i fonamentat en partits incontestables, d’art i velocitat i potència i resistència i precisió en la rematada. Però el Barça defensa una veritat cristal·lina: si mous la pilota de manera que quan t’escometen, ja la té un company, s’acaba el partit. És tan senzill com això, però tan complicat d’executar que només els educats en una filosofia molt concreta, la del centre iniciàtic de
En Guardiola ha aconseguit molts efectes, aquest any, fins al punt que veurem fins on i fins quan reverberaran en un retorn global i local que és impossible d’avaluar ara per ara. Una de les múltiples quadratures del cercle aconseguides té lloc, per exemple, quan un antic juvenil individualista com Messi dosifica el seu recurs natural –la conducció abusiva- per connectar breu i sovint amb companys de toc precís, però sempre deixant com a amenaça latent l’arrencada, l’eslàlom marca de la casa, o l’habilitació d’un dels “matadors” –a Madrid, la passada del primer gol a Henry-, de qui no tens més remei que estar pendent, per més que tant Eto’o com Titi estiguessin lluny de la millor versió de si mateixos.
El jurat que decidia el jugador més valuós del partit no ha tingut dubtes. Premiant Xavi no només condecorava el magistral administrador del tempo del matx (en part, una herència del millor Deco), sinó el delineant que ha projectat Messi a
Valdés. D’ell són els dos partits de semifinal contra el Chelsea, d’ell són les bones intervencions al xoc amb Park i als peus de Ronaldo quan Messi acabava de marcar el segon gol. A despit d’escopir perillosament la primera pilota en xut del portuguès, de Valdés són les aturades davant Drenthe amb 0-0 enfront del Madrid al Camp Nou, aturant l’autogol d’Alves al Bernabeu amb el partit obert, la final de París, i tants altres partits de solitud contra els davanters. Segurament el Barça podria fitxar un porter més segur i precís en les pilotes altes i els córners, però difícilment trobarà algú amb les prestacions d’aquest noi en aquells
Els petons de Hleb a
Quina satisfacció sentir els impresentables del Grup Godó, encarnats sobretot per Xavi Bosch i Enric Bañeres, en el tràngol d’haver de celebrar el millor Barça de
En Pep no només ha acomplert el precepte bàsic que es demana a tot entrenador del Barça, que és el guanyar jugant bé, sinó que ho ha fet des de la disciplina suportada en la intel·ligència i l’experiència com a jugador, amb demostracions de psicologia, d’empatia i humanitat, de respecte i humilitat, de raonaments elementals i discerniments filosòfics concretats sobre una taula de despatx, una pissarra o un terreny de joc, amb una autoritat exercida des d’una argumentació impecable i guanyada a través de proves empíriques davant del nas mateix dels jugadors, amb un control exhaustiu dels detalls, amb un amor per la feina i una dedicació que no es mereixien cap altre premi que no fos el del reconeixement unànime, com així està sent.
El Barça de futbol aplega les virtuts d'un col·lectiu multiètnic, però ordenades i optimitzades per una pedra filosofal de gènesi catalana. Hi va haver un temps que els títols se'ls duia per disposició dictatorial el equipo del régimen. Aquí es reaccionà dient: "Bé, què és el que no ens poden prendre? El fruir en el camp, el jugar bé. Aquí no guanyarem, però gaudirem d'un futbol que no té ningú". I ara, 36 anys després de fitxar els artífexs del futbol total, Michels i Cruyff, collim els fruits sublimats d'aquella educació per l'estètica que ens ha fet únics al món.
Des de cert moment de
L’ADN de la vella civilització viu a Catalunya, i ahir va treure el cap, orgullosament visible, per donar al món un missatge d'optimisme, de generositat, d'estètica i de filosofia. S’agraeix al Manchester el detall d’haver sortit a jugar de color blanc. Com una núvia duta a l’altar, a punt per a la cerimònia. Ungida per al ritual.
Ara gaudim. Avui, arribada triomfal i joia pels carrers de l’antiga capital de
Felicitats al món i a l’univers, i bon aterrament quan sortim, tots plegats, d’aquest nirvana hipnòtic. No haurà estat un somni. El Grial és a casa. L’enhorabona als cavallers quadribarrats.
Pep Mayolas
<< Home